nunca nueve

Demà, la meva mare es ven un apartament a la costa.

És el pis on he passat les vacances d’estiu quan els meus pares estaven casats, i dies per separat els últims deu anys quan ja estaven divorciats.

Els mobles els va fer el meu pare, les rajoles les van posar ells mateixos, el lavabo també, la cuina la van dissenyar els dos. Hi havia quadres del meu avi, ceràmica feta per mi, les joguines de quan era petit, la caixa d’eines del meu pare, la caixa d’anar a pescar de l’altre avi.

Ella fa dos anys que el vol perdre de vista, i jo he fet el que he pogut per no perdre’l.

Ella deia que l’edifici portaria problemes per unes esquerdes que tenia. Jo vaig portar fotos a arquitectes que van dir que no eren res.

Ella va dir que la comunitat ens estafava diners, jo vaig anar a les reunions de la comunitat amb ella primer, sense ella després, i després ja no em va permetre anar a les reunions.

Li vaig dir de pagar jo les quotes de la comunitat. Ella ara diu que això ho deia per dir.

Li vaig dir (fa temps) de comprar-li el pis jo. I ella va dir que no me’l volia vendre per no portar-me problemes. A part de dir-me que jo no tenia diners.

Farà tres mesos vam dinar junts i em va dir que ja havia signat un contracte d’exclusivitat amb una immobiliària. I si el volia comprar que anés i el comprés allà, pagant-los a ells la comissió.

L’últim dia que he anat al pis vaig dormir a l’habitació de matrimoni d’un pis ja desballestat. Ella no havia volgut mai que dormís a la seva habitació, i quan jo hi anava i necessitava un llit de matrimoni, havia de dormir en el sofà-llit de fa 20 anys que tenia un matalàs de 4 dits de gruix.

El pis es venia per 29 milions, després el va rebaixar a 27 milions perquè deia que aquell era el preu de mercat, i finalment se’l ven per 26 milions, que és el que havien ofert uns compradors.

I jo no puc deixar de pensar, que si fóssim musulmans, la meva mara no s’hauria pogut vendre el pis.