nunca nueve

Aquest seria el tercer cop que parlo d’immigrants que treballen en el sector de la restauració/serveis i s’interessen pel català.

L’anècdota del Paqui succeeix en un d’aquests colmados que obren tota la setmana a totes hores, i estan regentats per paquistanesos.

Després de passar per vàries botigues buscant glaçons, entro al paqui i demano “cubitos”. Em diu que en té i que valen 1,35€. Els vaig a pagar i com que porto moltes bosses m’ajuda per tenir mans lliures per manejar la cartera. Entre pagant em pregunta com es diu “1,35″ en català i jo li dic que “u trenta-cinc”. Repetim les paraules un parell de cops, i ja amb el canvi torno a agafar les bosses disposat a marxar, i llavors ell em diu “como se dice eso de…”, entenc/suposo que vol dir “de mica en mica” i llavors li dic i ell m’ho repeteix amb simpatia.

Va ser una situació curiosa perquè no hauria imaginat que el venedor d’una d’aquestes botigues es pogués interessar activament pel català. No em digueu coses lletges, però veig difícil la capacitat d’integració d’una botiga que obre 12h/dia, festius inclosos. I tampoc hi he trobat gaires clients catalans. Jo mateix hi he anat poques vegades.

Una altra vegada que hi vaig anar (a inicis de primavera) vaig comprar unes galetes chiquilin que porten xocolata. A dins la botiga feia moltíssima calor pels congeladors i neveres que hi ha. Li dic això mateix al venedor que s’estava a la caixa que, com és habitual està al costat de la porta d’entrada, i ell em diu que si que fa calor si. Llavors li dic d’obrir la porta. I amb la mateixa cara que accepta que fa calor, accepta obrir la porta.

Vaig marxar molt sorprès de veure com tenint calor cada dia, no havia pensat en obrir la porta. I vaig prometre’m no anar-hi més perquè les galetes de xocolata estaven desfetes per la calor. Per això em va sorprendre que havent-li demanat “cubitos” ell s’interessi pel català.

La segona anècdota és en un restaurant Coreà on després de demanar quelcom en català, la cambrera ens va dir que a ella li agrada molt el Català, encara que en aquell moment no va saber saber què demanàvem. I es va estar una estona explicant-nos perquè li agrada el Català, la fonètica de la llengua (em sembla recordar). El curiós també era que a la taula del costat hi havia una família amb pares, avis i néts parlant en català entre ells i castellà a la cambrera.

Tots sabem que els preus dels pisos s’han doblat els últims 10 anys (per no dir triplicat), llavors l’avantatge que tenim els catalans és que fa més anys que estem aquí, perquè jo m’imagino que si jo arribés avui a Barcelona no podria fer la meitat de coses que faig (com per exemple, comprar una ampolla de wiskey de 60€ per uns amics).

Llavors jo veig bastant que els catalans gaudim d’un nivell de vida més elevat que els que no són catalans tenen.

Perquè jo sóc català perquè els meus pares van decidir estar-se anys aquí, i en canvi els pares del paqui no van decidir comprar-se un pis aquí (i això que estaven baratíssims llavors).

Una cambrera turca que en prou feines parla Castellà em va dir que les festes de catalans es fan grupets de la gent que ja es coneix previament, i és veritat, així és.

I segueixo escrivint del català.

Això em va semblar que estava ben vist. I després m’he fixat que al meu pare no parla en català a persones que a priori poden no entendre’l. Cambreres, dependents de súper i altres derivats, els parla sempre en castellà.

I se’m va acudir que el meu pare forma part d’una generació perduda. Perduda pel franquisme. El meu pare té 70 anys i va viure en el franquisme fins que en tenia 40.

PD: títol d’homenatge