nunca nueve

Ahir dijous em va succeir una altra anècdota (fa dos mesos en vaig explicar dues més) amb cambrers que encara no parlen català.

En aquest cas, l’anècdota s’esdevé en un bonic restaurant on vaig sovint a dinar, sovint inclinat per la paella del dijous (i divendres fideuà).

Previsors del bullici, el meu pare i jo arribem prou d’hora al restaurant per trobar-nos quasi bé sols però acompanyats d’una tele panoràmica -però encara no plana- que ens informa gustosament de productes naturals que reactiven la pell o de facilitats creditícies.

Amb la paella entre mans, s’inicia un programa de premsa rosa, groga o del color del contenidor de reciclatge més adient, on ens expliquen que hi ha una mare (em sembla que eren els Pajares) que diu que no vol que el seu fill porti el seu cognom. Em sembla que no era ben bé el seu fill, però que li va donar el cognom perquè ella és molt bona persona. Llavors per l’herència que no li volia donar o altres derivats legals, ara deia que no era mereixedor del cognom, que, si no recordo malament, era un cognom tan usual com seria “López”. Jo entendria la dualitat del canvi de cognom si, per exemple, el cognom fos una capital de provincia de Catalunya, però sent un cognom tan usual, popular i fet servir, doncs Tampoc Té Tan inTringulis el Tema.

Sigui com sigui, n’estava fins als ous de sentir aquella gent. I moderadament m’aixequí (després d’acabar-me la paella) i suaument li demaní a la cambrera si podíem aconseguir un canvi de cadena. Ella no entenia què volia, segurament per la meva suavitat i moderació, així que repetí la idea amb les paraules curtes “canviar el canal de televisió”. Ella, sorpresa, m’atansà el comandament a distància i em digué “ah, aquí tienes, pon lo que quieras”.

I aquí va arribar la pau. Vaig posar TV3 on en aquells moments sortia la Mari Pau Huguet i aquell d’esports que no sé mai com es diu però fa mil anys que parla del Barça, i allà els teníem als dos parlant del Barça.

Quan feia molts minuts que parlaven del Barça i el seu episodi embaucador a Madrid, la cambrera va passar pel costat i diu “que mal lo del Barça ayer eh!”, i jo que no havia vist el partit i estava concentrat en una bonica, però petita, cua de rap a la papillota vaig dir que si preguntant-me si a més de perdre havia passat quelcom que no sabia.

Al demanar els postres, la noia es va destapar (en un sentit poc literal) i ens va dir que tenia “tarta de xocolata” i “tarta de fruites”. El meu pare i jo, vam descobrir que la cambrera que sempre ens havia parlat Castellà, i el meu pare sempre respost en Castellà “per educació” (no sé si la seva que va ser franquista o per creure’s educat amb ella que deu tenir poc de franquista) també sabia Català.

L’última situació bilingüística va ser a l’hora de pagar quan la cambrera el primer que va fer és anunciar-nos que tenia un dubte. El dubte era com es deia 16 i 17 en català. Un cop aclarit ens van dir que eren disset euros. I gustosament el meu pare es va treure el típic bitllet de 20 euros identitaris. Oi que no està mal 8,50€ per un menú amb paella i cua de rap, beguda i postres inclosos?