nunca nueve

Algun cop he sentit que els catalans som endogàmics. Alguns mateixos catalans ens ho diem de nosaltres mateixos, encara que segurament qui diu que som endogàmics és, potser, perquè no ha aconseguit entrar a la endogàmia que voldria.

En qualsevol cas, l’endogàmia catalana també la fan servir els españols per furgar en la nostra poca españolitat.

I jo també havia pensat que com a poble podíem ser endogàmics. Però l’altre dia vaig anar a una conferència empresarial (oh que bé que queda) i en acabar vaig anar-li a comentar un parell de coses.

El conferenciant era de Saragossa i en parlar amb ell em vaig adonar que havia fet la conferència per trobar clients. Llavors em va demanar el meu nom i ell el va repetir aconseguint que sonés totalment diferent. Llavors, jo que sóc tolerant i faig pedagogia li vaig dir “como Gerardo pero sin la O”, i ell va respondre “disculpa pero mi catalan no está muy [ara no recordo què]“. I jo li dic: “ya, ya, pero le digo que es como Gerardo pero sin la O final”.

I en aquell moment em vaig adonar que no faríem negocis junts, i vaig entendre que els catalans no som endogàmics.

Explica’t així potser queda com un simple problema de misunderstanding (aquí, practicant el trilingüisme), però la sensació que vaig tenir va ser de total alienació.