saber tenir diners

The 10 Key Actions That Finally Got Me Out of Debt; or, Why Living Frugally is Only Part of the Solution | Zen Habits

Us recomano llegir això. Explica com s’ho va fer per deixar de tenir deutes.

Quan ho llegia pensava que era una situació força americana, però ara que ho poso al bloc m’adono que hi ha molta gent que em rodeja amb deutes. Així que pot servir a molta gent.

La veritat és que la realitat ha canviat, i avui costa molt viure amb independència dels diners. Potser per això per només seguir viu has de gastar-te diners que no tens.

Estic pensant, per exemple, en quan era petit (ai si, ja començo a fer aquestes coses), quan tenia set, sabia on relativament aprop i havia una font. Anava a la font i bevia. Ara no, ara quan tinc set busco un súper i compro una ampolla d’aigua.

I també cada vegada tenim més costos fixos per seguir vivint. Abans era l’electricitat, el gas, aigua i el telèfon. Ara, a més tenim l’adsl i el mòbil. També podem tenir la tele de pagament, el gimnàs, la benzina/cotxe.

Un pensament cuinat per mi sobre els diners és que a més de saber guanyar-te’ls has de saber gastar-los.

2a guerra mundial, persones o mercat?

Avui he anat a un altre lloc a sentir parlar, aquest cop de la segona guerra mundial. Un dels punts interessants era que el conferenciant ha posat èmfasi en la importància de com eren les persones involucrades i les situacions puntuals en què es trobaven. Llavors algú altre ha apuntat que malgrat tot això ell no veia com Hitler podia haver guanyat, i posava èmfasi en l’economia de mercat, capacitat productiva de l’economia, i aquestes coses. Jo ho he entès així, vaja.

I com que per lent o per pensatiu no he pogut donar la meva visió, us la poso aquí 🙂

Uns fets destacables: La Fanta es va inventar perquè l’empresa no podia vendre Coca-Cola a Alemanya. Qui va portar Amèrica a la Lluna era un investigador (que ara no sé d’on era) però havia desenvolupat les seves teories sota l’Alemanya nazi.

A mi aquestes dues dades ja em serveixen per pensar que, haguessin guanyat Alemanys o Americans, després de la guerra hauríem evolucionat igual. Evidentment per guanyar havia de fer les coses bé, i no les va fer.

De fet, ara veig que no he dit res per pensatiu. Estic pensant i encara no sé com dir-ho perquè no se’m salti tothom a sobre.

I direu: “oh, i l’holocaust nazi???” Doncs no és un problema de ser nazi o no, perquè els americans han fet el mateix amb Iraq (Abu Ghraib, per exemple), i aquí no passa res. Igual que no va passar res quan Hitler va quedar-se Austria.

El problema no és si America o Alemanya, el problema és si tenim mecanismes per parar-li els peus a qui no els té a sobre terra.

Per cert, jo fa moooolt de temps que sento que USA vol acabar amb Iran. L’última vegada, aquesta.

microsoft web standards

Martian Headsets – Joel on Software
So, technically, the way to make a paragraph with small text is < p >< small >, but a lot of people wrote < small >< p > which is technically incorrect for reasons most web developers don’t understand, and the web browsers forgave them and made the text small anyway, because that’s obviously what they wanted to happen.

interessant article sobre web estàndards, llarg però fàcil de llegir.

És entretingut, divertit de llegir i entens com han anat les coses.

Llegiu-lo fins al final per veure el futur de IE8 🙂

màster en violència domèstica i postgrau en família

Arriba el final de curs i ja hauríeu d’estar pensant què estudiareu el curs vinent. És per això que crec del vostre interès fer-vos saber dues possibilitats d’estudi. Volia trucar per saber quan val el màster i el postgrau, però no ho he fet. Jo espero que valgui més de cent mil euros, perquè sinó no val la pena apuntar-s’hi.

IMG_2866

El primer és un màster titulat “abordaje interdisciplinario de la violencia y el maltrato”. Com sabeu, la violència domèstica és un tema amb una gran anomenada i serà una bona sortida professional.

IMG_2867

El segon és un postgrau titulat “matrimonio y eduación familiar”. Curiosament el fan per internet, que seria alguna cosa així com fer un curset d’aviació sense pujar mai a un avió.

Per despertar-vos l’interès en l’estudi acadèmic citaré una assignatura de cada un:

“Patologia forense del niño sin maltrato”. Aquesta és una assignatura essencial perquè si hem de saber què és un niño con maltrato també haurem d’estudiar com carai és un niño sin maltrato.

I en el postgrau, dins la secció “el amor humano” tenim l’assignatura “psicobiologia de las relaciones conyugales” on espero que es llegeixi el llibre Kama Sutra.

I recordeu, l’educació està fatal. Per què? perquè no s’inverteix. Apunta’t a qualsevol d’aquestes dues coses i inverteix en tu mateix!

T’agrada divorciar-te? T’agrada que et peguin? Apunta’t ara als masters i postgraus de la UIC. Evitar-ho està a les teves mans!

(podria seguir dient tontaries indefinidament, però ho deixaré per protegir el medi ambient)

perquè una bici no és una moto

Això no sabia si posar-ho al bloc o al fòrum sobrebicing, però com que és un pensament meu i el fòrum tampoc ho veurà gaire gent, ho poso aquí. També ho poso aquí perquè sé que hi ha gent que espera que parli de bicicletes en el bloc 🙂

Jo continuo aferrat a la meva idea que anar en bicicleta és com anar a peu, però més ràpid. I res més.

Una bicicleta costa molt que es comenci a moure. Comences pedalant molt a poc a poc i al cap de tres pedalades ja vas a una velocitat normal, que vol dir que vas com si anessis corrent ràpid. Una moto no és així. Una moto fas un gest amb el canell i ja estàs a 30km/h.

Aquesta diferència tan fàcil de veure, fa que als ciclistes els costi tan parar-se a un semàfor. I si no es salten el semàfor, es posen després de la línia. O en les cruïlles de l’Eixample: allà al mig com el dijous.

Quan el semàfor es posa verd, les bicicletes que s’han parat “on mana la llei” molesten moltíssim el transit. Amb el temps que triga una bicicleta en anar des d’on s’ha aturat pel semàfor fins al mig de la cruïlla de l’Eixample, un cotxe o moto ja podrien estar a la següent illa! Si la bici no hi fos, evidentment. Però si forcem a les bicis a comportar-se com si fossin un vehicle normal molestarà als cotxes i motos.

I després d’aquesta petita explicació, explicaré quelcom altre que si que posaré al fòrum per si algú de l’ajuntament ho veu, o per si els ciclistes podem pensar com arreglem el tema.

el macià ciclista

Això d’aquí és la plaça Francesc Macià de Barcelona. Lloc per on he passat en bicicleta algunes vegades. Les primeres vegades vaig passar pel recorregut en verd (es comença des d’abaix a la dreta i s’acaba el recorregut a dalt a l’esquerra). En el recorregut en verd passes per QUATRE semàfors. Sí senyors, quatre semàfors que, com podeu endevinar, rarament estan en verd quan superes l’anterior. Els semàfors estan marcats amb un punt verd. El tros de la ruta verda marcada amb una línia negra indica que el terra està marcat amb una zona de carril bici. Remarcar també que el tros de carril bici circular que està pròpiament a la plaça Francesc Macià està a sobre la vorera entremig de cotxes aparcats i faroles i terrasses de bars per l’altre.

El recorregut en verd és el “legal”. És el que han dissenyat els senyors de la mobilitat de l’Ajuntament.

El recorregut en blau és el que vaig fer l’últim dia que hi vaig passar. La primera “ilegalitat” consisteix en no fer servir l’últim tram de carril bici (que per situació i per estret està sempre ple de vianants) i circular directament per un dels dos carrils normals. Arribes a la plaça i llavors inicies la rotonda com si d’un vehicle normal es tractés. Segueixes girant i segueixes girant, fins que arribes al lateral de de la Diagonal, poses el braç per indicar que vas a sortir de la plaça i entres al lateral de la Diagonal i llavors puges a la vorera per seguir pel carril bici.

Vegeu, com al mapa hi ha un petit carril d’entrada al carril bici des de la plaça sense passar pel pas de vianants del lateral de la Diagonal, però jo no vaig saber-lo veure. Si hi és, està molt ben pensat.

El que jo he pensat és que si volem que la bicicleta sigui un “mitjà de transport” a Barcelona, s’ha de buscar la manera que la ruta blava sigui la correcta, i eliminar la ruta verda. La ruta verda té molt sentit si vols un carril bici per les famílies que el diumenge al matí van a passejar per la Diagonal. Si vols que el bicing sigui “el nou transport públic de Barcelona” (lema del bicing), comencem per canviar Barcelona.

Si voleu comentar això de la plaça Francesc Macià feu-ho al fòrum, si us plau. 🙂

PD: Doneu les gràcies d’aquest escrit a això i això. Entre uns i altres porto una hora i quart escrivint sobre bicicletes. 🙄

catalans endogàmics

Algun cop he sentit que els catalans som endogàmics. Alguns mateixos catalans ens ho diem de nosaltres mateixos, encara que segurament qui diu que som endogàmics és, potser, perquè no ha aconseguit entrar a la endogàmia que voldria.

En qualsevol cas, l’endogàmia catalana també la fan servir els españols per furgar en la nostra poca españolitat.

I jo també havia pensat que com a poble podíem ser endogàmics. Però l’altre dia vaig anar a una conferència empresarial (oh que bé que queda) i en acabar vaig anar-li a comentar un parell de coses.

El conferenciant era de Saragossa i en parlar amb ell em vaig adonar que havia fet la conferència per trobar clients. Llavors em va demanar el meu nom i ell el va repetir aconseguint que sonés totalment diferent. Llavors, jo que sóc tolerant i faig pedagogia li vaig dir “como Gerardo pero sin la O”, i ell va respondre “disculpa pero mi catalan no está muy [ara no recordo què]”. I jo li dic: “ya, ya, pero le digo que es como Gerardo pero sin la O final”.

I en aquell moment em vaig adonar que no faríem negocis junts, i vaig entendre que els catalans no som endogàmics.

Explica’t així potser queda com un simple problema de misunderstanding (aquí, practicant el trilingüisme), però la sensació que vaig tenir va ser de total alienació.

les festes es fan amb youtube

Sociabilitzar-se en una festa amb gent que no coneixes vol dir, avui, abocar-se al youtube i a veure qui sap el vídeo més sorprenent.

Jo no coneixia cap d’aquests tres, i crec que valen la pena. Si abans a les festes portaves els cassets per la música, ara només cal saber les paraules a buscar al youtube.

ken lee

chicken factory

manuela trasobares

El millor és l’últim encara que sigui el menys vist.

estratègies complicades de Caixa Catalunya

Enfundat en el meu projecte de servei públic amb sense ofici ni benefici, us ofereixo una informació que us deixarà, segurament, amb un sentiment de perplexitat ponderada que fàcilment es podria confondre amb indiferència.

IMG_2811

Així doncs ja ho sabeu, si us voleu comprar unes cortines pel menjador, sapigueu que tindreu un 3% de descompte si teniu un compte corrent a la Caixa de Catalunya, teniu la nòmina a Caixa de Catalunya i pagueu amb una targeta de Caixa de Catalunya.

entrepans en temps de crisi

La hipoteca d’un pis sobrevalorat i l’augment dels preus dels aliments m’han fet entrar a la cuina decidit a crear un entrepà per allargar els ingressos i escurçar la gana.

Observeu com aquest entrepà serveix en la mateixa mesura per estalviar així com per aprimar-se, perfecte ara que ve l’estiu i anireu a la piscina encara que no tingui aigua.

Els ingredients són:

un tomaquet d’aquells tan petits
dues torradetes d’aquelles de fer canapès
un tros de pernil salat del més barat que trobeu

Seguidament una ilustració de la creació:

IMG_2829

La foto està mig desenfocada, però és que avui no ha fet gaire sol. 😐