capitalisme, democràcia, exercit i mercenaris

Potser faré servir la paraula ‘capitalisme’ fora de lloc, potser seria millor ‘consumisme’, o potser alguna altra paraula com ‘multinacional’. No sé quina és la paraula adequada, però el que busco és la paraula que descriu aquesta idea popular que les multinacionals tenen més poder que els estats.

Això que estic dient neix de veure el documental “The Century of the Self”. Seguim.

He sentit una pila de cops (i jo mateix ho defensava fa uns deu anys), que el mercat era eficient, i els polítics corruptes, i per tant, de mica en mica el mercat veiem com agafa espai, les multinacionals tenen més poder, mentre el poder tradicional es perdia en burocràcies i baralles estèrils. És a dir, el món seria millor si l’alternativa d’organització d’aquestes empreses tan grans es fes servir enlloc d’això que tenim ara, on a més, la gent ni vota, ni els polítics semblen gaire inteligents.

Jo veia que els polítics es desfeien donant beneficis econòmics a les multinacionals perquè elles disminuien l’atur. Era l’època de Pujol i els seus viatges a Japó. Però una mica és com els gossos i els amos. Si t’ho mires sense saber res diries que qui mana és el gos.

Tot això m’ha sortit perquè no sabia com carai anomenar el que diria és democràcia empaltada de capitalisme. És a dir, capitalisme ficat on hi hauria d’haver democràcia. Per què democràcia no és comprar coses durant tres anys i morir esclafat per l’allau de propaganda política uns mesos.

En aquest paràgraf prometo dir el que volia dir, és a dir, fer una frase del títol: El capitalisme és a la democràcia, el que l’exercit és als mercenaris.

Ja està.

Els mercenaris són gent que guerreja per diners, només per diners. L’exercit té tot de coses que no són diners. Quan una guerra la fan mercenaris i no l’exercit d’un país és signe de decadència (ups).

Doncs això, quan en la democràcia només et mires els diners és signe de decadència. Mira que era fàcil, i com m’ha costat! 😛

PD: Si algun lector segueix pensant que els diners són una bona mesura per distingir entre el bé i el mal perquè les lleis del mercat fan que els productes més bons siguin més cars, sapigueu que hi ha coses millors que les coses cares. Sembla un argument estúpid, però no us heu adonat de com n’és d’estupid creure que les coses bones són més cares. Hi ha moltes coses implícites i suposicions perquè passi com diu que passa.

Un altre dia parlaré de què passa quan l’implícit es torna explicit, sovint amb conseqüències negatives.

Va, en faig cinc cèntims.

No és el mateix una persona que ho fa tot per diners d’una manera implícita que quan ho fa explícitament.

No és el mateix un soldat que fa la guerra implícitament per diners que si és explícit.

No és el mateix un polític corrupte implícit que un d’explícit. Ara si que s’ha entès, oi? 😉

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *