Oriol Junqueras parlant de la memòria de 1714

Igual que he fet a SpainNews, ara penjo un enllaç a la conferència que va fer el doctor Oriol Junqueras el passat sis de Juliol sobre la memòria de 1714.

Com que s’acosta l’Onze de Setembre, estaria bé saber una mica què va passar. Abans que vingui el Montilla i ens ho converteixi en una festa multicultural.

Els mateixos que van organitzar la conferència la van gravar, malauradament a la seva gravació manquen els instants inicials.

Jo ho vaig gravar amb el telèfon Sony Ericsson W810.

Acabo amb quatre coses del que diu:

Explica el context intelectual i emocional en què es prenen les decisions.

França i España eren en aquell moment les màximes potències militars del planeta.

Mai hi havia hagut una coalició en el món contra França i España. Anglaterra, holanda, imperi austriac, principats alemanys, Sabóia, Portugal.

La decisió que van prendre els catalans d’aleshores va ser una decisió plena de racionalitat.

En l’aliança anti-França i España són els principals socis comercials.

La guerra de successió és la primera guerra mundial de la història. Es disputa simultàniament al Canadà, India, Rússia i Catalunya.

Per dues ocasions tropes catalanes que formaven part d’un exercit aliat van ocupar Madrid. 1706 i 1710.

L’arxiduc Carles, l’estiu de 1714, va enviar una ordre a l’Almirall Winsley (almirall en cap de la flota britànica en el Mediterrani) perquè reunís la flota al port de Maó davant la possibilitat de dirigir-se a Barcelona. Però quan va arribar l’ordre, Barcelona ja havia caigut. (minut 35:55 del meu mp3)

Del 22 de Maig fins al 25 de Juliol de 1714 va caure una bomba cada 3 minuts. Un terç dels edificis van desaparèixer. Del fum que hi havia -en aquests dos mesos- no es va veure Montjuïc des del baluart de Santa Clara, ni de llevant, ni de Sant Pere.

estratègia d’hospital

IMG_0689

Això són unes escales, per l’ombra de la persona queda clar. I no és un efecte òptic, realment no es veu gens l’escala.

I la prova que aquesta escala està feta d’aquesta manera per guanyar clients a l’hospital del costat tenim aquesta altra foto d’una vorera lluny d’un hospital.

IMG_0693

Això últim és de gràcia, però la primera foto si que és problemàtica, almenys per mi.

d’Hospital de Sant Pau a plaça Francesc Macià

Ahir vaig anar de l’estació de bicing d’Hospital de Sant Pau fins a la plaça Francesc Macià en 12 minuts. De 16:35 fins 16:47. Deliciosament ràpid, còmode i bonic. Molt millor que anar per sota terra, pujar i baixar escales, fer transbordaments, etc

La mala notícia és que he passat pel carrer Aragó* dos cops i m’han pitat tres cotxes. I pitjor encara que eren homes, i el pitjor dels pitjors que parlaven Castellà. No perquè tingui res en contra d’aquest idioma, sinó perquè a part de sentir el clàxon els vaig sentir parlar. 🙄

* abans que es creuï amb Diagonal pel carril de cotxes perquè no hi ha carril bici

s’interessen pel lloguer

El ministeri i els promotors aposten ara pel lloguer
Aquesta crida a la calma es produeix en un moment en què els terminis per vendre un pis s’amplien i ja superen el quadrimestre, els tipus d’interès estan en el nivell més alt del quinquenni i l’allargament dels terminis de les hipoteques també arriba quasi al límit i ja no serveix per abaratir la quota mensual.

S’interessen pel mercat de lloguer perquè el mercat de compra-venta està bloquejat.

És trist que després d’explotar aquest mercat com una llimona, ara s’adonin que això no funciona i que ens hem de centrar en el mercat de lloguer.

estimo discutir

Avui he arribat a una conclusió curiosa: Només em barallo amb la gent que estimo. Li dic estimo a la gent que tinc molt aprop, gent que forma part de “la meva gent”, gent que em preocupa el què pensin, que m’afecta que pensin malament o que deixin que jo pensi malament. I per això: m’hi barallo. M’hi discuteixo. Fins que aclareixo què passa.

Amb la gent que no estimo, quan no ens entenem, em miro les coses des de fora. En parlem ell des de la seva posició i jo des de la meva.

el preu de la prostitució (universitària)

Confessions of a College Callgirl: The Price
I want to be very clear that I recommend this lifestyle for no one. It is easy enough to cross the line because the line is invisible. Much harder still to go back, to return to a time when you shared no piece of yourself with strange men, men you don’t like, even men who don’t like you. I detached myself completely from the work I was doing and felt that I was getting off scot-free with minimal psychological impact. I was having fun at first; I felt beautiful and confident and adored and I was financially secure for the first time ever. But those nights found their way underneath my skin. They just burrowed down deep under the folds of my subconscious like a rat nestled at the bottom of a shopping bag.

[…]

I am a tangle of contradictions. I am not ashamed of my choices and I will fully defend mine or anyone else’s right to make them. But when you ask me if you should do this? My immediate instinct is a loud, desperate no. It’s hard for me to write you back. I can’t make your decisions for you, but I am scared for you. I just want you to know that for every dollar you make there is a price. It’s up to you to decide if that price is worth paying.

Un altre tros interessant de quan va començar a escriure:

Confessions of a College Callgirl: Ho-story
Women like me, women who don’t love themselves, are not satisfied with being the recipients of everyday desires. They don’t fill us up, don’t convince us that we are beautiful or worthy of love. We need the intensity of passion that comes from fulfilling a fetish or the unrealistic yearnings men feel for fantasy creatures like strippers or porn stars. We need dirty old men to quake with the need to feel our smooth skin. We need entire bachelor parties drooling at our feet. We need CEOs and VIPs begging and throwing money in their desperate need to get just one tiny piece of us, and only then, after these phenomenal displays of attention, do we feel attractive – for the next few minutes, anyway.

I un altre del principi de tot:

Confessions of a College Callgirl: Ho-llo!
It all started with money. The money I didn’t have, the money I needed, and the money I wanted. It was growing into an obsession. I was living on the 100 dollars every 2 weeks that my mom was sending me and everywhere I looked were people with money. My classmates are these girls from other states who are basically playing in New York City and constantly regale me with tales of their Urban Outfitters purchases and say things like “Oh my god, I spent 150 dollars at the liquor store AGAIN!”

[…]

When I reason it out I don’t feel guilty about what I’ve done. I was having lots of casual sex before anyway. I would go out on a date and hook up with some guy and not even enjoy it that much. So why not get paid for what I was doing anyway? And I do feel like it’s an honest living like any other, a service provided. The only thing that bothers me, when I think about it, is that now I have a secret so deep that I can never tell anyone. That someday I may have a lover or a soulmate, someone I want to share my life with. And I will never, ever be able to tell him.

Després de llegir tot això, estic pensant que potser no està del tot malament que la religió estigmatitzi les prostitutes, i així, potser no hi cauen. O potser si. O potser no tant.

Una noia bonica amb autoestima baixa i pocs diners es prostitueix. És massa fàcil caure en la prostitució.

I aquesta noia no hagués tingut menys problemes si hagués viscut en una societat tradicional on les dones es casen i tenen fills?

Val la pena que la societat es mogui per evitar que les noies decideixin prostituir-se?

Leche Pascual

‘Leche Pascual’ diu que no empra el català a les tanques per motius econòmics
Tot i això, no cal anar gaires anys enrera per recordar que una decisió empresarial d’aquest mateix grup -deixar de comprar llet a les granjes del Principat- li va valdre un boicot dels consumidors catalans als seus productes. Un boicot que va fer rectificar la companyia, i que tot i això a dies d’avui molts catalans encara continuen practicant. A més a més, el Grupo Leche Pascual va ser una de les empreses que va denunciar el jove de Lloret, Èric Bertran, per haver-los demanat que etiquetessin els seus productes en català

Certament, Leche Pascual és *la* marca a qui procuro no comprar mai res.

I per demostrar que sóc un català emprenyat, m’he passat una estona tunejant el seu logo.

logo_grupo leche fachal

Això si que és un boicot i no la tontaria del cava.

TVC HD

Ara mateix acabo de trobar la manera de sintonitzar TVC HD, el canal d’alta definició de TVCatalunya. Té la resolució 1440×1088 (redimensionat a 16:9) i va comprimit en H.264 i Dolby AC3. És a dir, tot molt modern. (he trobat aquest vídeo de quan van anunciar el canal)

No he trobat la programació del canal, si algú la sap que ho digui. Ahir a la nit feien la película Gattaca i ara estan fent XXX.

He gravat un tros de (malauradament) imatge estàtica on surten dues vistes de Barcelona.

snapshot20070901160324 (1)

També he pujat el vídeo per si voleu veure’l.

Els ingredients per veure aquest canal són:
Una targeta DVB, jo tinc la Hauppaugge HVR1100, tindria la 1300 si la comprés ara.
Un programa per veure canals, jo tinc el dvbviewer que és de pagament.
I l’ingredient més important: un monitor prou gran, molt millor el de 30″ que el de 24″ (el de 20″ seria massa petit).

El que més em meravella és que la resolució d’un DVD és 720×576, i ara tenim un aquest canal de televisió (i gratis) amb 4 vegades més píxels (doble línies verticals i doble línies horitzontals).