FAT

PBS Special – Fat – What No One is Telling You

Us recomano veure aquest documental, és americà, i és interessant per veure la visió que tenen. Certament, aquí no tenim aquest problema.

Mirant el documental i les voltes que li donen al tema, vàries vegades m’he dit a mi mateix que no veuen el que és obvi i es perden en estudis i elucubracions que no arreglen el problema.

L’altre dia, caminant per Barcelona em vaig parar en un semàfor i al meu costat es van posar una família del que només podien ser americans. Eren 4 i cada un feia dos com jo, o tres. No és que fossin grassos. És que eren extraterrestres.

I és segur que és un tema cultural.

M’he adonat que segons el súper on vaig a comprar compro més sa o més greixos. El súper Dia, per exemple, està orientat a comprar begudes carbonatades, salsitxes, xoriços, pernils, formatges, congelats, gelats, preparats làctics. Hi ha fruita, però no et ve de gust comprar-ne.

En canvi, quan vaig a comprar al Bon Preu, tinc més tendència a comprar iogurts i amanides, sucs de fruita o aigua.

I també he pensat una altra cosa. Són els anuncis a la tele de bollycaos i donuts els que fan que en compri. Si et mires un donut i et mires una maduixa, és infinitament millor una maduixa. Però si el frabricant de donuts, paga als súpers per posar-los en llocs prominents, i paga a revistes per posar fotos de gent contenta amb un donut als dits, si paga a la tele pel mateix, evidentment que compraré un donut. És la maquinària de la propaganda. I ho dic així, perquè els anuncis de donuts fan el mateix que la propaganda nazi. No et deixen pensar.

Que les maduixes no tenen ningú que les defensi ho vaig sentir a la película Super Size Me.

IMG_1319

Aquest documental té un gir molt interessant, que ara us resumiré per si no teniu temps de veure’l però heu arribat a llegir fins aquí 😛

A partir de 1:07 surt una hispana. En oposició als americans i els seus estudis profunds, surt ella i diu que el que s’ha de fer és mirar a nivell comunitari i no fixar-se en això de la llibertat individual. El que s’ha de fer és que els nens puguin jugar al carrer, i així no s’estaran a casa mirant la tele, a l’ordinador, menjant…

I si em permeteu un toc iògic, que els ioguis pregonin coses com ser vegetarià té un sentit, perquè saber autolimitar-se és important per no menjar cada dia pizza. I autolimitar-se no és contrari a la llibertat individual. De fet, si no t’autolimites, no ets lliure.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *