nunca nueve

la bellesa i la intel·ligència em semblen sobrevalorades. Sobretot em puteja això de la inteligència. Algú és inteligent, i què? Pot ser tonto, imbècil i tenir la sensibilitat d’una calaixera. De què serveix saber que algú és inteligent? No és mesura de res, pot no entendre res del que li diguis. Pot estar en desacord amb tu per motius 100% imbècils.

I la bellesa igual. Tan la bellesa com la inteligència són dues coses que en principi són bones però que m’inspiren un profund “i què?”. No és un “i què?” de despreci, és un “i què?” demanant més. No s’omple res sent guapo i inteligent. S’ha de fer més per ser interessant.

Les víctimes de la bellesa i inteligència són ells mateixos. Les noies anorèxiques que he conegut (unes quantes) són totes inteligents, i atractives. Quan es valora la bellesa i la inteligència es pressiona als que en són.