SonyEricsson K800 per 70€

Si teniu el mòbil en una companyia que no sigui Yoigo i ja han passat els 18 mesos de permanència us recomano que us passeu a Yoigo i aprofiteu aquesta oferta the The Phone House. Ara he vist que el preu a la web Yoigo és 89€, ho vaig mirar la setmana passada i valia 170€. Segurament han baixat els preus perquè ja han sortit els models nous, però aquest mòbil ja val molt la pena i ara està bé de preu, lliure val 279€, amb la qual cosa vol dir que si aprofites l’oferta tens 200€ per gastar-te en trucades.

El que val la pena d’aquest mòbil és: que pots escoltar música (per 55€ tens una targeta de 2GB) i que fa unes fotos decents amb un flash decent també. De fet, apostaria que aquest mòbil fa millors fotos que la meva primera càmera digital Canon 775 (sense tenir en compte els augments que dóna l’òptica)

DSC00341

Jo m’esperaré al setembre a veure si s’acaba la permanència i perquè com ja saben els de Yoigo, els usuaris més proclius a comprar semblant mòbil ja tenim posada l’atenció als nous models K850 (fotos) i W960 (fotos). De totes maneres, si no teniu un model anterior de marca SonyEricsson us recomano aprofitar aquest preu. Des del meu punt de vista, qualitat/preu val molt la pena. 🙂

Sicko

Aquest matí estic malalt, i com que no tinc el cap per treballar en la quadratura del cercle (la meva principal ocupació), m’he posat a mirar Sicko, l’últim docu-drama de Michael Moore. El podeu trobar al BitTorrent més proper.

Coses que veig en el documental: El tema no és si les asseguradores mèdiques fan diners o no, el tema és l’honestedat. El terme que fan servir les asseguradores als diners que gasten en medicines és: “Medical Loss”. Jo hi veig la mateixa manera de treballar que George W. Bush.

En el documental es mostren varis pacients que tenien una malaltia, l’assegurança no paga les medicines, i… moren.

A USA pagant l’assegurança mèdica quan et poses malalt, l’asseguradora investiga si els papers per si tenies el que en diuen “pre-existing condition” per trencar el contracte i no fer-se càrrec de la teva malaltia. A França quan li dius al govern que abans de tenir cobertura mèdica pública ja tenies una malaltia, et deriven a un metge que ho tracti.

I per acabar, una pregunta que li van fer a Xavier Sala i Martin sobre sanitat americana:

Xavier Sala-i-Martin Suecia – Sweden
(4) “Tengo una amiga aquí a cuyo hermano, que vive en Florida, se le diagnosticó cáncer recientemente. Ninguna aseguradora médica cubre el tratamiento contra esa terrible enfermedad.”

Este punto es importante (además de ser uno de los argumentos que los antiamericanos repiten con mayor frecuencia) por lo que voy a contestarlo detenidamente. En EEUU existe la opción de comprar diferentes seguros médicos. Unos son más baratos y cubren menos enfermedades y otros son más caros y cubren más. De hecho, existe la posibilidad de replicar el modelo europeo si uno quiere: es decir, uno puede escoger pagar una parte substancial de su salario y a cambio tener un seguro completo que cubre todo tipo de enfermedades, incluido el cáncer. Yo, que también vivo en Estados Unidos, tengo un seguro de lo más amplio que cubre todo (aunque es cierto que cuando era más joven y me creía invencible decidí pagar un seguro menos completo). Tengo este seguro porque no quiero que me pase lo que el Sr. Solanes dice que le pasa al hermano de su amiga. Pero entiendo que hay gente que prefiere ahorrarse el dinero y gastarlo comprándose casas, copas, ropa o viajes. Ya somos todos mayorcitos.

Segons Sala i Martin ja som grandets i l’assegurança mèdica és un tema que es pot explicar econòmicament: si pagues més tens més, si pagues menys tens menys. Recomano també el documental “Can you afford to retire?“, on es privatitza el sistema de pensions d’una companyia aèria i les assafates de vol d’avions també han de ser grandetes i saber invertir en borsa, sinó, no tindran jubilació.

Si us ha agradat el que he escrit doneu les gràcies al segon monitor que m’ha permès escriure i veure la peli al mateix temps. :mrgreen:

PD: el documental surt als cines d’aquí una setmana a USA, i ves a saber si arriba aquí. La MPAA fa servir les mateixes tàctiques que Bush i les assegurances mèdiques per impedir que puguis veure aquest documental. La planificació i estudis econòmics de les cinematogràfiques determinen què pots veure i què no. Benvingut al Comunisme Americà.

PPD: Michael Moore, la teva visita a Cuba càmera en mà no cola. Servidor ha estat a Cuba 3 setmanes i l’únic dia que vaig menjar carn en abundància va ser en un sopar amb un polític cubà que ens feia fotos amb la seva càmera digital, quan ni jo tenia diners per comprar-ne. I la meva primera càmera digital la vaig comprar amb pessetes.

collapsing bicing

bicing

M’he entretingut a fer una gràfica amb les dades que van donant ells mateixos. En vermell és el número de bicicletes, en negre el número d’estacions. Aquests dos estan segons l’escala de l’esquerra. El color carn que puja exponencial és el número d’abonats i segueix l’escala de la dreta.

Certament sembla que el número de bicis hagi augmentat semblant al d’abonats, però això és perquè estan en escales diferents. De número de bicis només tinc tres dades. 200 al inici, 750 al maig i 950 ara al juny. La relació entre abonats/bicis al maig era 26, ara és 52. El Periódico diu “El sistema, en teoria, podria sostenir fins a 10 utilitzacions diàries de cada bicicleta.” per tant vol dir que cada dia poden fer servir la bici 10 mil persones, i vol dir que cada usuari només pot fer servir la bici un cop cada cinc dies. I el creixament d’usuaris és exponencial.

El Bicing havia de ser un servei de transport públic, i avui, a mi, ja no em serveix. No puc comptar en desplaçar-me en bici perquè moltes vegades m’he trobat sense bici. Sé que molts s’hi troben, i sé que la reacció dels responsables és: “és que ho hem fet tan bé que tothom ho fa servir”. Però no. Oi que no pot ser que uns dies vagis al metro i no funcioni? Doncs el bicing està mal muntat.

Els ciutadans hem de ser una mica exigents. No s’hi val a iniciar un nou sistema de transport públic i després deixar-nos tirats d’aquesta manera. No pot ser anar cobrant abonaments anuals i després no trobar mai bici. I sí, el sistema ha d’estar preparat perquè al matí tothom se’n vagi a la feina i a la tarda tothom torni. No s’hi val a que només funcioni a hores poc usuals i destins no habituals.

PD: Després de llegir-me a mi mateix, m’estic indignant de tal manera que de seguir així demanaré un full de reclamacions.

la meva bossa

Avui farem això que omple tan l’ego de dir què portes a la bossa (edició col·leccionista).

IMG_8632

Aquesta bossa negra és fantàstica, la millor que he tingut de tres. Contingut:

  1. un boli+llapis per escriure
  2. les ulleres graduades+vidres pel sol+funda
  3. tovalloletes per netejar les ulleres, el millor invent.
  4. mocadors pel nas
  5. mapa del bicing, per saber on són els parquings quan ja saps on haurien de ser i no els trobes, malgrat tot quan els trobis poden no tenir bicis.
  6. taps per les orelles. A vegades vull no sentir res.
  7. tovalloleta per després del marisc 😉
  8. condó també per després del marisc 😉
  9. agenda escolar per apuntar-me els deures
  10. raspall de dents, per després del marisc i abans de dormir
  11. funda per les dents per dormir
  12. allò per dormir sense que et molesti la llum
  13. vaja, ara veig que m’he deixat el mòbil a la foto, s’estava carregant
  14. cartera amb moltes targetes i pocs bitllets
  15. llima, els nois hem de portar les ungles arreglades 🙂
  16. memòria USB, per portar el Firefox, Thunderbird i altres programes que faig servir

A sota de tot això, la taula del menjador 🙂