web 2.0 i les meves idees
Servidor té un problema en les converses en grup: no em fan cas. La meva manera d’expressar-me deu fer que es doni poca importància al que dic, i la gent dóna poca importància al que comunico. I al final no em deixen parlar mentre ells diuen paraules embolicades fora de lloc i “out of focus”.
En canvi a internet això no passa. Potser perquè puc escriure estructuradament. I, segurament, perquè quan jo parlo, ningú em pot tallar.
Llavors, què és el que fa que quelcom es consideri “web 2.0″? El que jo vaig entendre llegint a Lessig és que web 2.0 és quan el contingut d’internet es pot tractar com a objectes.
No tens un paquet de text que còpies i enllaces, sinó que tens un text que pots fer servir com a notícia, és el text de la música que estàs escoltant, o són les instruccions per fer qualsevol altra cosa.
I és per això que es diu que web 2.0 és semàntic: amb l’exemple que he posat es pot entendre que les paraules no són només paraules sinó que se les valora pel significat que tenen. El text ja no és només un text sinó que és una notícia, la lletra d’una cançó o unes instruccions. I que sigui una cosa o l’altra ho saps abans de llegir el text. I això no vol dir que internet sigui intel·ligent o que les màquines sàpiguen pensar (aquí entraríem en “out of focus”).
I el que és essencial en Web 2.0 és que puguis tractar les coses com a objectes. Que puguis tractar un text com a notícia. Per tractar un text com a lletra d’una cançó i que soni quan escoltes la cançó has de poder fer-ho. I per fer-ho necessites que les webs 2.0 siguin obertes. Que siguin obertes vol dir que si vols quelcom d’aquella web has de poder-ho agafar. Ho has de poder agafar com si fos un objecte. La web 1.0 això no ho podia fer, no ho deixava fer. No ho deixaven fer perquè pensaven en conceptes de propietat: “això ho he fet jo, i la gent vindrà a la meva web per veure-ho, si deixo que s’ho emportin ja no vindran”. Conceptes com aquests són els que tenen a l’SGAE, i les seves manies en que ningú pugui escoltar música si no és com ells creuen que s’ha de fer.
Hi ha moltes webs per penjar fotos abans de Flickr, però no eren web 2.0, i no et deixaven fer (observeu, verb: deixar) tantes coses com Flickr. Evidentment et deixaven penjar fotos. Però també a tots els restaurants et donen menjar, no és cert?
I acabo amb una frase del text que ha creat el que acabo d’escriure:
So there’s an important distinction developing among “user generated content” sites — the distinction between sites that permit “true sharing” and those that permit only what I’ll call “fake sharing.”
3 Comments »
RSS feed for comments on this post. TrackBack URI
Leave a comment
Line and paragraph breaks automatic, e-mail address never displayed, HTML allowed: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>
June 5th, 2007 @ 15:01 (667)
Gerard, ets un ploramiques. Crec que les teves queixes no anaven per mi, però igualment et portaré una mica la contrària. De vegades no es fa cas algú perquè no s’escolta, i de vegades perquè és aquest algú qui no escolta (encara que deixi parlar), i en no escoltar la seva opinió no es perfecciona superant les objeccions de l’altre (QUE POTSER TU NOMÉS CONSIDERES “TALLAR-TE” perquè deixers parlar però no escoltes, com ens passa sovint a tots quan estem obcecats per la suposada comprensió d’algo), i aquest altre el sent repetir el mateix o, el que és quasi igual, només escolta “dir-ho (el mateix) d’una altra manera”. Així resulta que jo també crec que he d’aclarir-te el que volia dir: la diferència de el que anomenes web 2.0 amb web 1.0 sembla clara, però no és tant com semàntica (aquí és quan tu llegeixes “no és tant..” i la teva ment, que entén la diferència indubtablement, es tanca al que segueix). Web 2.0 és més operativa lògicament, perquè no només té termes sino també conjunts (QUIJOTE és un terme del conjunt LLIBRES), però ambdues coses són buides PRECISAMENT perquè NO té semàntica, més que la que nosaltres posem… però sí té aquesta potencial complexitat lògica per sí sola (gràcies al dissenyador). Així cal distingir, com en tot programa informàtic, el disseny que ens ofereix el programador (aquesta estructura lògica, potser sintàctica – distinció de noms i adjectius) i la semàntica que nosaltres posem i que és el més trivial en l’aspecte d’innovació perquè semàntica “li poses” a qualsevol text quan el llegeixes. Tu mateix reconeixes que el que t’agrada de web 2.0 és la operativitat, i aquesta és en tot cas sintàctica
LLegeix atentament (només la part sèria de la resposta) i corregeix-me, sobretot quan em tiro el rollo d’informàtic, si us plau
June 5th, 2007 @ 16:00 (708)
ja parlarem perquè no m’agrada ni a mi la meva pròpia resposta
June 6th, 2007 @ 13:08 (589)
escolta, a mi no “m’agrada la web 2.0″, i tampoc vaig ser jo que vaig començar explicant el web 2.0 dient que amb xml podem fer la categoria “llibres”, i tampoc vaig ser jo qui vaig dir que la web 2.0 era semàntica. Només volia explicar què volia dir (ell) quan deia tot allò, enlloc de veure com es perd la conversa en “sintàctica no és semàntica”.
Si que veig un salt entre webs antigues i algunes webs noves que tenen unes característiques diferents a les antigues. I podem dir que les noves tenen categories, però no per tenir categories són 2.0. Aquest bloc té categories però no és 2.0.