estúpid relativisme

Els relativistes són gent forta per fora i tova per dins. Defensen les seves opinions amb molta força, poden estar discutint hores i hores sense arribar enlloc. No poden arribar enlloc perquè, com ells diuen, les seves opinions només valen ‘per ells’. Quan parles amb ells semblen forts perquè els costa molt acceptar el k tu dius. Els pots donar la millor explicació que sempre et poden sortir amb: “si, si, això que dius em sembla molt bé, però per mi” i aquí et tornen a explicar el mateix rollo, i ens hi podem estar hores.

Les converses amb relativistes són estúpides, és com dos monòlegs. Jo t’explico que la planta la veig verda i tu em dius que és vermella. I aquí ens quedem perquè no podem fer res més: “per mi la planta és verda” “per mi la planta és vermella”. La conversa només pot avançar si li dius que el relativisme és estúpid. Però no li diguis que s’ofendrà. Li has de dir que tu respectes les opinions dels altres, però que no estem parlant de si les seves opinions són respectables, estem parlant de la planta. Els relativistes són molt avorrits i sempre acaben parlant d’ells mateixos.

Els relativistes són gent que saben que estan equivocats. Saben que la validesa dels seus arguments comença i acaba en la seva pell. Es pensen que són humils perquè no imposen les seves opinions als altres. Evidentment imposen el seu relativisme a qualsevol argument. Només estaran d’acord en aquelles coses que abans de parlar ja sabien, és a dir, això de “parlant la gent s’entén” és mentida, només ens podem entendre si ja ens enteniem abans de parlar.

Si no ets tu que els dius k el relativisme és estúpid seran ells k et diran que ets un intolerant. Haviem començat parlant del color d’una planta i t’acaba dient que ets una mala persona, i k ell és millor que tu, evidentment. Això últim no és relatiu, és evident. És evident que sóc una mala persona, perquè si fos bona persona estaria d’acord amb ell. Ell és, doncs, qui decideix què és correcte i què és incorrecte, què és bo i què és dolent. Ha començat sent relativista i acaba sent un déu.

Això últim ho negarà (fins i tot et pot dir que estàs fent jocs de paraules). Ell et dirà que no es creurà mai un déu perquè ell pensa que tot és relatiu. És com si li diguessis k ell és baixet i et respongués que no és baixet perquè ell vol ser alt, o perquè ell es veu alt.

UltimateRecoveryCD

Fa un any us recomanava el Hiren’s BootCD. Ara us recomano el UltimateRecoveryCD, que porta el Hiren (v7.3) també :mrgreen: La última verisó del Hiren és la 7.6, així que com veieu està una mica anticuat, però com a avantatge és que també porta un Windows XP que s’arranca amb el CD i amb el que pots fer servir programes de windows tranquilament (el miniPE). Jo quan el vaig provar en un no-res ja estava connectat a internet i navegant amb el firefox.

La principal utilitat del cd és arreclar el pc quan li passa alguna cosa lletja, i va molt ben equipat per aquesta tasca, porta varis antivirus, 14 programes per recuperar fitxers esborrats, varis per fer particions. La veritat és que el k més m’ha sorprès és el miniPE, ara he descobert que també pots accedir al menu d’inici del miniPE sense arrancar des del CD.

els blocs de vilaweb

Quan Vilaweb va treure el servei de blogs no ho vaig entendre gens. Eren de pagament, 3€/mes, perquè pagaré per tenir un blog quan el puc tenir gratis? El cas és que hi ha gent que ho fa.

Però són francament incòmodes. Ara estic intentant respondre a una resposta a un comentari que vaig fer a un bloc i tinc TRES finestres obertes. Una amb l’article del bloc que va originar el meu comentari, una altra amb el meu primer comentari i el comentari k em respon, i la tercera finestra que és on escric el meu segon comentari i on només surt l’últim comentari. Cap finestra té l’article + els dos comentaris + un espai on puguis escriure un altre comentari. 3 finestres per 4 textos.*

I aquest és el primer cop que em trobo amb aquest cas perquè fins fa poc em pensava que m’esborraven els comentaris. I no és que els esborressin, és que quan em pensava que estaven enviats, resulta que encara em faltava apretar un botó. Jo, de sempre, estic acostumat a escriure un comentari i apretar el botó de “enviar” o “introduir comentari” o “afegir comentari”. Allà el botó es diu “mostra comentari”. Quan has apretat akst botó et surt una pantalla que mostra el teu text en sòlid, talment com si ja formés part del bloc, però si baixes l’scroll veuràs que, del tot amagat, tens el teu text editable un altre cop, i que al costat de “mostra comentari” ara hi ha el botó “enviar-ho”. Si no apretes el segon botó, el comentari no apareix.

Una altra cosa que no funciona (perquè es pot pensar que el k he dit fins ara és a proposit), és que l’enllaç amb el nom del bloc no et porta al bloc, sinó al llistat de tots els blocs. Exemple, cliqueu a “vicent’s blog” i no anireu al bloc del Vicent. El problema és que a l’enllaç li sobra “view/”. Ja els vaig enviar un email fa bastant temps explicant-ho. També és trist que al RSS no surti el nom del bloc tal com surt a la web. I també és trist que des d’un enllaç permanent a un article (com ara akst) no hi hagi cap enllaç al propi bloc (que seria akst).

* He descobert que toquetejant els enllaços puc tenir els 4 textos en dues pantalles, però això no es pot aconseguir clicant als enllaços que hi ha al bloc. De fet, només amb els enllaços, no puc escriure el segon comentari i llegir el primer al mateix temps.

PD: ultimament no paro de queixar-me, ho sé 😐

un dia trist

Avui ha estat un dia trist. A tres quarts de 12 al bar de davant del metro Jaume I (a Barcelona) m’han robat la bossa. I amb la bossa, la càmara digital Casio z750, el walkman Creative Zen Micro, i el mòbil Nokia 2100. Total, una pila de calers. El que més greu em sap són les fotos de la càmara (unes 100).

El pitjor és que per denúnciar-ho m’han enviat a la caserna dels Mossos del costat de la parada de metro Paral·lel (agafeu un mapa i mireu la distància entre Jaume I i Paral·lel!). I després de l’excursió, el temps d’espera per fer una denúncia era de dos hores. 👿

PD: Jo no he fet dues hores perquè els he preguntat perquè es trigava tant de temps per escriure 4 papers. Me’ls han donat, els he omplert, i adéu. Però la resta de gent, allà esperant. Hi havia una dona dormint i tot. 🙄

l’Alcampo i el boicot al cava

alcampo_boicoteja_els_productes_catalans_1alcampo_boicoteja_els_productes_catalans_2

Aquestes fotos les he trobat a comparteix.tk. Quan les he vist he pensat: home, això no és que Alcampo boicotegi. Però punyetes, el que estan fent és normalitzar el boicot, que és pitjor.

I dues reflexions: Això de la unitat d’Espanya és mentida, aquí tenim un tros d’Espanya atacant a una altra. Si fossim el mateix no ens atacariem. L’únic que diuen quan defensen la unitat d’Espanya és que la resta d’Espanya ha de poder decidir què pot fer i què no pot fer Catalunya.

Segona reflexió: quan un matrimoni no para de barallar-se, una de dos, o solucionen els problemes (amb ajuda externa), o se separen. I sí, Catalunya i Espanya són dos éssers diferents k es barallen, que no em vinguin amb que Catalunya és un trosset de la madre patria, perquè llavors ens estariem barallant contra nosaltres mateixos i, llavors haurien de portar aquesta Espanya al manicomi, i lligar-la ben lligada perquè no s’auto-lesioni.

els desastres telegènics de Sala-i-Martin

Avui vull comentar l’últim article de Xavier Sala-i-Martin “Creadores de Infodemias“.

No li discutiré que als mitjans de comunicació s’expliquin desastres que queden bé a la tele (telegènics), li discutiré altres coses:

El Y2K *no* era “un virus informático que figuraba que iba a destruir todos los ordenadores del mundo cuando entráramos en el nuevo milenio”. El problema Y2K era que fins llavors, als ordinadors, els anys s’escribien amb dues xifres, i del 99 passariem al 00 i ningú podia assegurar que no hi hagués cap problema. I de reconèixer que no sabem el futur, saltem al periodisme on encara avui hi ha qui pensa que el Y2K era un virus. 😛

I diu: “Nadie asumió responsabilidades por lo que resultó ser una gigantesca intoxicación informativa.” Clar, el k volia el Xavier és que s’estrellés un avió i fos culpa del Y2K. Així s’hauria demostrat que realment hi havia un problema. I quan el “consejero delegado” de la companyia sortís a la tele explicant què havia passat, diria que en temes informàtics els assessora un economista i que aquest havia dit que això del Y2K era una “gigantesca intoxicacion informativa”.

En resum, no passa res amb el Y2K i enlloc de felicitar els informàtics per solucionar-ho, culpem als periodistes per no emetre el promès desastre telegènic.

PD: no volia pas quedar-me en el Y2K, perquè té més teca l’article, però ja ha sortit prou llarg i tampoc us vull avorrir. Potser més endavant. 🙂

els importa als joves?

M’he divertit tant escrivint un comentari al blog de lacustaria que he decidit penjar-lo aki :mrgreen:

la veritat és k si vols saber la cultura general, el pitjor k pots fer és fer una enquesta. I pitjor encara creure que l’enquesta reflecteix la realitat.

Ens hem de treure del cap això de que les enquestes serveixen per definir la realitat, sobre tot quan el que diuen no ens agrada 😉 jeje

I el k els interessa al jovent és estar amb una noia a qualsevol lloc, ja m’entens 😉 ja s’interessaran per la història quan vulguin.

I, sobretot, sobretot, deixem de centar-nos en si els joves això o els joves allò. Em recorda quan diuen que el 60% dels joves no s’interessa per la política, com si fos normal que s’interessessin i sigui extremadament negatiu que no ho fessin. Això em recorda que hi ha partits polítics formats integrament per joves, o ex-joves perquè tenen 30 anys i són mig calbs, però al nom del partit hi surt la paraula “jove” i ells continuen fent “polítiques per a joves” amb coses tan interessants com demanar descomptes pel transport públic.

Ara estava pensant un bon lema per un partit polític de joves: “en contra la desigualtat: pre-jubilacions per joves ARA!” segur que guanyarien molts vots 😉

l’ordinador, per dins

Aquí tenim una foto de l’última vegada que vaig obrir-lo, ja fa un mes i deu dies. Us explico com va:

CIMG2884

L’aire només pot entrar pel forat que hi ha darrera els disc durs, que en realitat és el forat per dues disqueteres de 3½. Els disc durs estan en vertical lligats amb un cordill perquè les vibracions no ressonin en la caixa. Els hauria posat horizontals, però quedava estret. 😕

L’aire entra a la caixa perquè el ventilador negre l’estira i el porta cap al dissipador del mircroprocessador. Després de refredar-lo, l’aire (en teoria) surt pel ventilador de la font d’alimentació.

El cable blau és del CDRW que està a dalt de tot de la torre, i no queda res més. Bé si, que ara el ventilador és més gran, de 120mm, i el de la foto l’he posat sota els disc durs.

Perquè un disc dur sempre està girant, i l’has de refredar bé o se’t trencarà, i per més back ups que tinguis et passaràs una setmana per arreglar-ho.

Tribuna Catalana “Intoxica”

Començo per dir que només he llegit la seva “notícia destacada”, però nois, amb això ja en tinc prou per queixar-me durant hores.

tribuna catalana

La seva notícia destacada és que hi ha dos blogs que intoxiquen i no donen la cara. La meva primera reacció: Qui firma akst escrit? Ningú. Noms i cognoms de qui porta aquesta web? No se sap. Només al final de la pàgina trobem un enllàç a “Qui som” que diu que ells són: “Tribunacatalana.org-S.I.C Servei d’Informació Català”, i jo em quedo igual que estava.

Per tant tenim: un article que acusa d’intoxicar a un blog perquè no diu qui l’escriu, i al mateix article s’incompleix el k estan atacant. I ho incompleix doblement, perquè dir que un blog intoxica perquè no va firmat, també és intoxicar.

A veure, conceptes bàsics: El que intoxica són les paraules, no que no se sàpiga qui les ha dit.

Fins aquí la primera queixa. La segona: estic cansat de la gent que em vol moralitzar. Que parlin del que vulguin, però que no em diguin que no fer el que ells volen és indigne.

Tercera: estic cansat dels catalanets que es passen el dia dient que estem molt malament. Sí, ells ho fan: “L’espai d’internet català avui ja és molt potent, i l’únic camp de la comunicació en què encara no s’ha perdut la batalla.”

Quart: que pesada que és la gent que parla de la societat civil. Frase de l’editorial que pateix, al mateix temps, dels defectes 3 i 4: “La nostra societat civil, desorientada durant els darrers anys pel protagonisme absolut de la classe política, viu uns moments difícils”.

I amb això acabo, perquè certament ha estat un moment díficil trobar-se tants despropòsits junts.