nunca nueve

Ahir dijous em va succeir una altra anècdota (fa dos mesos en vaig explicar dues més) amb cambrers que encara no parlen català.

En aquest cas, l’anècdota s’esdevé en un bonic restaurant on vaig sovint a dinar, sovint inclinat per la paella del dijous (i divendres fideuà).

Previsors del bullici, el meu pare i jo arribem prou d’hora al restaurant per trobar-nos quasi bé sols però acompanyats d’una tele panoràmica -però encara no plana- que ens informa gustosament de productes naturals que reactiven la pell o de facilitats creditícies.

Amb la paella entre mans, s’inicia un programa de premsa rosa, groga o del color del contenidor de reciclatge més adient, on ens expliquen que hi ha una mare (em sembla que eren els Pajares) que diu que no vol que el seu fill porti el seu cognom. Em sembla que no era ben bé el seu fill, però que li va donar el cognom perquè ella és molt bona persona. Llavors per l’herència que no li volia donar o altres derivats legals, ara deia que no era mereixedor del cognom, que, si no recordo malament, era un cognom tan usual com seria “López”. Jo entendria la dualitat del canvi de cognom si, per exemple, el cognom fos una capital de provincia de Catalunya, però sent un cognom tan usual, popular i fet servir, doncs Tampoc Té Tan inTringulis el Tema.

Sigui com sigui, n’estava fins als ous de sentir aquella gent. I moderadament m’aixequí (després d’acabar-me la paella) i suaument li demaní a la cambrera si podíem aconseguir un canvi de cadena. Ella no entenia què volia, segurament per la meva suavitat i moderació, així que repetí la idea amb les paraules curtes “canviar el canal de televisió”. Ella, sorpresa, m’atansà el comandament a distància i em digué “ah, aquí tienes, pon lo que quieras”.

I aquí va arribar la pau. Vaig posar TV3 on en aquells moments sortia la Mari Pau Huguet i aquell d’esports que no sé mai com es diu però fa mil anys que parla del Barça, i allà els teníem als dos parlant del Barça.

Quan feia molts minuts que parlaven del Barça i el seu episodi embaucador a Madrid, la cambrera va passar pel costat i diu “que mal lo del Barça ayer eh!”, i jo que no havia vist el partit i estava concentrat en una bonica, però petita, cua de rap a la papillota vaig dir que si preguntant-me si a més de perdre havia passat quelcom que no sabia.

Al demanar els postres, la noia es va destapar (en un sentit poc literal) i ens va dir que tenia “tarta de xocolata” i “tarta de fruites”. El meu pare i jo, vam descobrir que la cambrera que sempre ens havia parlat Castellà, i el meu pare sempre respost en Castellà “per educació” (no sé si la seva que va ser franquista o per creure’s educat amb ella que deu tenir poc de franquista) també sabia Català.

L’última situació bilingüística va ser a l’hora de pagar quan la cambrera el primer que va fer és anunciar-nos que tenia un dubte. El dubte era com es deia 16 i 17 en català. Un cop aclarit ens van dir que eren disset euros. I gustosament el meu pare es va treure el típic bitllet de 20 euros identitaris. Oi que no està mal 8,50€ per un menú amb paella i cua de rap, beguda i postres inclosos?

Ha passat un mes, i els de Triodos no m’han respost l’email. Així doncs: Adéu siau.

Digg - How We Really Got Into the Mortgage Mess [comic]

còmic ilustratiu de com s’ha creat la crisi de les sub-prime.

Ara veureu on m’he ficat els quatre dies del pont en sis fotos.

Aquest seria el típic escrit de bloc pels que volen saber de mi i menys d’altres cosetes tecnològiques virtuals que reflexivament poso. (motivat a escriure’l per inspiració d’aquells dos amics que fan semblant)

En la primera foto em teniu a mi mateix (i la meva panxa) en posició vertical i mostrant l’aprenentatge de la pràctica ioga sense treure’m la jaqueta groga ni tampoc les sabates Camper (a joc amb els mitjons de ratlles marrons).

Tinc fotos on surto millor, però se’m veu massa i perdria l’anonimat. Així del revés no em reconeixerà ningú.

La següent foto és dels pals anti-cotxes del bonic poble de Prullans, on gaudeixen d’un orgullós Ajuntament que ha fet posar “Ajuntamet de Prullans” a cada pal. Ajuntamet sense N.

Ens vam fer un fart de riure quan, a altes hores de la vesprada, vam certificar que no érem nosaltres sinó el pal qui estava malament.

Sense més ni més voldria compartir, també, aquesta bonica foto amb un presumpte habitant d’una ciutat fent fotos a coses de molt a prop.

En comparació, observem els habitants del poble que et diuen que ells faran “descans setmanal” dilluns, dimarts i dimecres.

En canvi els de Barcelona hem de sortir correns divendres a la tarda per poder dormir a lloc, i pensar quina hora serà la millor per tornar a Barcelona sense coincidir amb els altres de Barcelona que han fet el mateix. En fi.

Aquesta foto és per ensenyar-vos de què serveixen els llums de boira. Serveixen per iluminar el terra. Si cliqueu la foto veureu unes roderes fent esses, que, en realitat, són el motiu de la foto.

Si encara no li veieu la gràcia, penseu que són unes roderes que ja no existeixen!

Aquesta foto és d’Andorra al centre Pyrénées, on m’havien dit que no podia fer fotos, però jo em vaig jugar la vida per explicar-vos (en posterioritat) que existeixen uns bou de nom “Kobe” o “Wagyu” amb una carn de 185€/kg alimentats amb cervesa japonesa i fregats diàriament amb ginebra.

I finalment, la setena foto, una posta de sol normal i corrent pels que viuen allà, però que un de ciutat hi troba la bellesa en el fum que deixen els avions. I és que els de ciutat, en som de molt endins.

One Day At Fenway - Letus Extreme Film - Time Lapse - HDTV on Vimeo

M’ha agradat molt aquest vídeo. Són set hores de la càmara girant 160º a raó d’un frame cada 10 segons.

The 10 Key Actions That Finally Got Me Out of Debt; or, Why Living Frugally is Only Part of the Solution | Zen Habits

Us recomano llegir això. Explica com s’ho va fer per deixar de tenir deutes.

Quan ho llegia pensava que era una situació força americana, però ara que ho poso al bloc m’adono que hi ha molta gent que em rodeja amb deutes. Així que pot servir a molta gent.

La veritat és que la realitat ha canviat, i avui costa molt viure amb independència dels diners. Potser per això per només seguir viu has de gastar-te diners que no tens.

Estic pensant, per exemple, en quan era petit (ai si, ja començo a fer aquestes coses), quan tenia set, sabia on relativament aprop i havia una font. Anava a la font i bevia. Ara no, ara quan tinc set busco un súper i compro una ampolla d’aigua.

I també cada vegada tenim més costos fixos per seguir vivint. Abans era l’electricitat, el gas, aigua i el telèfon. Ara, a més tenim l’adsl i el mòbil. També podem tenir la tele de pagament, el gimnàs, la benzina/cotxe.

Un pensament cuinat per mi sobre els diners és que a més de saber guanyar-te’ls has de saber gastar-los.

Avui he anat a un altre lloc a sentir parlar, aquest cop de la segona guerra mundial. Un dels punts interessants era que el conferenciant ha posat èmfasi en la importància de com eren les persones involucrades i les situacions puntuals en què es trobaven. Llavors algú altre ha apuntat que malgrat tot això ell no veia com Hitler podia haver guanyat, i posava èmfasi en l’economia de mercat, capacitat productiva de l’economia, i aquestes coses. Jo ho he entès així, vaja.

I com que per lent o per pensatiu no he pogut donar la meva visió, us la poso aquí

Uns fets destacables: La Fanta es va inventar perquè l’empresa no podia vendre Coca-Cola a Alemanya. Qui va portar Amèrica a la Lluna era un investigador (que ara no sé d’on era) però havia desenvolupat les seves teories sota l’Alemanya nazi.

A mi aquestes dues dades ja em serveixen per pensar que, haguessin guanyat Alemanys o Americans, després de la guerra hauríem evolucionat igual. Evidentment per guanyar havia de fer les coses bé, i no les va fer.

De fet, ara veig que no he dit res per pensatiu. Estic pensant i encara no sé com dir-ho perquè no se’m salti tothom a sobre.

I direu: “oh, i l’holocaust nazi???” Doncs no és un problema de ser nazi o no, perquè els americans han fet el mateix amb Iraq (Abu Ghraib, per exemple), i aquí no passa res. Igual que no va passar res quan Hitler va quedar-se Austria.

El problema no és si America o Alemanya, el problema és si tenim mecanismes per parar-li els peus a qui no els té a sobre terra.

Per cert, jo fa moooolt de temps que sento que USA vol acabar amb Iran. L’última vegada, aquesta.

Martian Headsets - Joel on Software
So, technically, the way to make a paragraph with small text is < p >< small >, but a lot of people wrote < small >< p > which is technically incorrect for reasons most web developers don’t understand, and the web browsers forgave them and made the text small anyway, because that’s obviously what they wanted to happen.

interessant article sobre web estàndards, llarg però fàcil de llegir.

És entretingut, divertit de llegir i entens com han anat les coses.

Llegiu-lo fins al final per veure el futur de IE8

Arriba el final de curs i ja hauríeu d’estar pensant què estudiareu el curs vinent. És per això que crec del vostre interès fer-vos saber dues possibilitats d’estudi. Volia trucar per saber quan val el màster i el postgrau, però no ho he fet. Jo espero que valgui més de cent mil euros, perquè sinó no val la pena apuntar-s’hi.

El primer és un màster titulat “abordaje interdisciplinario de la violencia y el maltrato”. Com sabeu, la violència domèstica és un tema amb una gran anomenada i serà una bona sortida professional.

El segon és un postgrau titulat “matrimonio y eduación familiar”. Curiosament el fan per internet, que seria alguna cosa així com fer un curset d’aviació sense pujar mai a un avió.

Per despertar-vos l’interès en l’estudi acadèmic citaré una assignatura de cada un:

“Patologia forense del niño sin maltrato”. Aquesta és una assignatura essencial perquè si hem de saber què és un niño con maltrato també haurem d’estudiar com carai és un niño sin maltrato.

I en el postgrau, dins la secció “el amor humano” tenim l’assignatura “psicobiologia de las relaciones conyugales” on espero que es llegeixi el llibre Kama Sutra.

I recordeu, l’educació està fatal. Per què? perquè no s’inverteix. Apunta’t a qualsevol d’aquestes dues coses i inverteix en tu mateix!

T’agrada divorciar-te? T’agrada que et peguin? Apunta’t ara als masters i postgraus de la UIC. Evitar-ho està a les teves mans!

(podria seguir dient tontaries indefinidament, però ho deixaré per protegir el medi ambient)

Això no sabia si posar-ho al bloc o al fòrum sobrebicing, però com que és un pensament meu i el fòrum tampoc ho veurà gaire gent, ho poso aquí. També ho poso aquí perquè sé que hi ha gent que espera que parli de bicicletes en el bloc

Jo continuo aferrat a la meva idea que anar en bicicleta és com anar a peu, però més ràpid. I res més.

Una bicicleta costa molt que es comenci a moure. Comences pedalant molt a poc a poc i al cap de tres pedalades ja vas a una velocitat normal, que vol dir que vas com si anessis corrent ràpid. Una moto no és així. Una moto fas un gest amb el canell i ja estàs a 30km/h.

Aquesta diferència tan fàcil de veure, fa que als ciclistes els costi tan parar-se a un semàfor. I si no es salten el semàfor, es posen després de la línia. O en les cruïlles de l’Eixample: allà al mig com el dijous.

Quan el semàfor es posa verd, les bicicletes que s’han parat “on mana la llei” molesten moltíssim el transit. Amb el temps que triga una bicicleta en anar des d’on s’ha aturat pel semàfor fins al mig de la cruïlla de l’Eixample, un cotxe o moto ja podrien estar a la següent illa! Si la bici no hi fos, evidentment. Però si forcem a les bicis a comportar-se com si fossin un vehicle normal molestarà als cotxes i motos.

I després d’aquesta petita explicació, explicaré quelcom altre que si que posaré al fòrum per si algú de l’ajuntament ho veu, o per si els ciclistes podem pensar com arreglem el tema.

Això d’aquí és la plaça Francesc Macià de Barcelona. Lloc per on he passat en bicicleta algunes vegades. Les primeres vegades vaig passar pel recorregut en verd (es comença des d’abaix a la dreta i s’acaba el recorregut a dalt a l’esquerra). En el recorregut en verd passes per QUATRE semàfors. Sí senyors, quatre semàfors que, com podeu endevinar, rarament estan en verd quan superes l’anterior. Els semàfors estan marcats amb un punt verd. El tros de la ruta verda marcada amb una línia negra indica que el terra està marcat amb una zona de carril bici. Remarcar també que el tros de carril bici circular que està pròpiament a la plaça Francesc Macià està a sobre la vorera entremig de cotxes aparcats i faroles i terrasses de bars per l’altre.

El recorregut en verd és el “legal”. És el que han dissenyat els senyors de la mobilitat de l’Ajuntament.

El recorregut en blau és el que vaig fer l’últim dia que hi vaig passar. La primera “ilegalitat” consisteix en no fer servir l’últim tram de carril bici (que per situació i per estret està sempre ple de vianants) i circular directament per un dels dos carrils normals. Arribes a la plaça i llavors inicies la rotonda com si d’un vehicle normal es tractés. Segueixes girant i segueixes girant, fins que arribes al lateral de de la Diagonal, poses el braç per indicar que vas a sortir de la plaça i entres al lateral de la Diagonal i llavors puges a la vorera per seguir pel carril bici.

Vegeu, com al mapa hi ha un petit carril d’entrada al carril bici des de la plaça sense passar pel pas de vianants del lateral de la Diagonal, però jo no vaig saber-lo veure. Si hi és, està molt ben pensat.

El que jo he pensat és que si volem que la bicicleta sigui un “mitjà de transport” a Barcelona, s’ha de buscar la manera que la ruta blava sigui la correcta, i eliminar la ruta verda. La ruta verda té molt sentit si vols un carril bici per les famílies que el diumenge al matí van a passejar per la Diagonal. Si vols que el bicing sigui “el nou transport públic de Barcelona” (lema del bicing), comencem per canviar Barcelona.

Si voleu comentar això de la plaça Francesc Macià feu-ho al fòrum, si us plau.

PD: Doneu les gràcies d’aquest escrit a això i això. Entre uns i altres porto una hora i quart escrivint sobre bicicletes.