Un dia trist per mi, el Quim Monzó m’ha bloqujat al Twitter i ja no podré llegir què hi diu. El primer pensament no és pel Quim sinó per aquest sistema de missatges que fa públic tot el que hi dius i a la vegada et permet censurar tot el que no vols. Hi veig una cultura puritanista i la teoria de jocs on t’has d’autocensurar perquè sinó et perjudiquen.
Abans del Twitter teníem els emails que són privats i no pots evitar que te n’enviïn, i la web, que és pública i no pots evitar que et llegeixin. Jo hi penso bastant en aquesta evolució que suposa l’exclusió. Ja a la Grècia Clàssica l’exclusió se la van inventar quan estaven en decadència, i els que van demanar que s’aprovés van ser els primer en ser expulsats. També en decadència Juli Cèsar va promoure que es fessin públiques les decisions del senat immediatament perquè així els altres senadors actuessin pressionats pel poble.
En el cas del Quim Monzó jo recordo la seva sàtira i com se’n reia de la gent. És famós l’article criticant que el Johan cruyff digués en un anunci que el tabac “quasi me la treu” on un castellanisme ens volia fer entendre que el tabac casi li treu la vida, i el Monzó va entendre que casi li treu la polla, perquè, en català correcte, la vida es pren i no es treu.
Jo recordo encara amb més carinyo un article on deia que havia anat a comprar condons a una farmàcia del carrer Sant Quintí i li havien dit que ells no en venien perquè hi estaven en contra. I ell estava indignat i deia què passaria si et trobes un metge que és testigo de jehovà i no et vol fer una transfussió perquè ell no hi creu.
En qualsevol cas, anem al gra que m’estic allargant. El Quim Monzó va escriure això:
Que @RafaelSubirachs només tingui 41 seguidors evidencia quina mena de país tenim. #vòmit
A mi em sembla bastant clar el que diu: que li provoca vòmit veure la merda de país que tenim perquè el Rafael Subirachs només té 41 seguidors al Twitter.
Seguidament, vaig anar a veure qui era aquest Rafael i vaig veure com de malament estava fent les coses a internet. El primer que va captar la meva atenció és que la seva web no té nom sinó que es diu “index”. Així doncs vaig respondre:
Vaig voler replicar la seva estructura de la frase, però si ell donava la culpa al país, jo estic dient que la responsabilitat no és del poble sinó del Rafael.
Llavors el Monzó replica que no he entès res. Jo li dic que podia aprofitar per explicar-ho. Ja no respon. Em respon un altre dient que em miri la web. Jo li responc que ja l’havia mirat.
Si el Rafael no té seguidors al Twitter és perquè fa les coses malament a internet. Així li vaig dir al Monzó i aquí és on m’ha bloquejat.
A part que una web ha de tenir títol, el domini “nabionline.com” no vol dir res, hagués estat molt millor el domini “operanabi.org”. Finalment veig que tant parlar de seguidors al Twitter i no té ni un trist enllaç a la web.
En resum, el Quim Monzó escriu al seus 120.000 seguidors que el país és de vòmit, jo li dic que la culpa no és nostra, em diu que no entenc res, li explico i em bloqueja.
Per cert, aquí hi ha un monòleg seu del 1994 sobre la Reialesa. És de quan era jove i era ell que feia mofa i els altres el censuraven.
