“Els mitjans de comunicació són els únics responsables de l’estigma social de la malaltia mental?”
Quan vaig sentir aquesta pregunta em vaig quedar mut certa estona assumint el missatge, i no aconsegueixo sobreposar-me a la quantitat de pressupòsits de la pregunta.
El primer que crida l’atenció és això de “únics responsables” que vol dir que s’assumeix que els mitjans de comunicació en són responsables i el tema és trobar qui més hi ha que en sigui.
Ens hem trobat a una taula per trobar els altres responsables d’aquesta cosa lletja que es diu “estigma social”, motivava per una altra cosa lletja que es diu “malaltia mental”.
Serà la correcció política que els fa parlar d’estigma social “de la” malaltia mental. Suposo que dir “estigma social dels malalts mentals” seria un atac per part meva als malalts i els estaria estigmatitzant (i més ara que ho escric al bloc que és un “mitjà de comunicació). Molt millor parlar del concepte “la malaltia mental”, així, com si realment existís i algú pogués estigmatitzar-la. Però, en veritat us dic, que m’inclino més a pensar que parlant “de la malaltia” estàs estigmatitzant el malalt.
Ara imagina’t que hagués anat a la taula rodona i hagués dit: “Sí, els en són els únics responsables“. Oi que no pot passar?
Però a mi se’m fa molt estrany que els mitjans de comunicació puguin ser responsables de coses tan vagues com un estigma d’una malaltia. Perquè són ells que ens diuen que la malaltia mental està estigmatitzada. Imagina’t que vaig a la taula rodona i els dic que la malaltia mental no està estigmatitzada. Com s’enfadarien, oi? Espero que davant de tal afirmació, algú de la taula em digués: “Però vostè és imbècil o què? Està claríssim que està estigmatitzada!” Frase que, si us hi fixeu, m’estigmatitza i em cataloga de malalt mental.
Un altre tema que m’ha cridat l’atenció és la frase de sota:
“Espai obert a la reflexió integrat per professionals del món del periodisme i de la salut mental i persones que conviuen amb la malaltia mental”
Aquí hi ha vàries coses que em sorprenen. Primer que és un espai obert (cosa que queda molt bé) però només hi poden anar periodistes i els de la malaltia. Cosa que no entenc gaire perquè a la pregunta anterior semblava que l’objectiu de la taula rodona era anar a buscar altres responsables de l’estigma. Potser ja és això: fer una taula amb malalts i periodistes i dir que la culpa la tenen els polítics. Mmm… una estratègia perfecta!
També m’ha cridat l’atenció que no diu periodistes sinó “professionals del món del periodisme”. Hi poden anar fotògrafs? Maquetistes? Un filòleg corrector d’estil? Per què s’entesten a no parlar de persones sinó de conceptes buits?
Què és la malaltia mental?
Què és un professional del món del periodisme?
A mi em sembla que només pots fer taules rodones parlant d’aquestes coses si t’oblides de les persones. Una altra cosa que podria dir si hagués anat a la taula rodona: “A veure, vull noms. Quin és el mitja de comunicació que li fa una estigmatització a quin malalt mental?“. Fins ara ja he trobat tres maneres de tallar de soca-arrel la presumpta taula rodona.
Però, encara hi ha més, a sota diu que la taula rodona està oberta a tothom!
Jo espero que la taula rodona els anés socialment bé i la comunicació fos mental i amb responsabilitat. I si algú s’hi va posar malalt, ningú l’estigmatitzés.
Per part meva m’agradaria reciclar aquesta frase. Donar relleu a aquesta construcció lingüística. M’agradaria escriure un llibre on pogués posar la pregunta de títol. En un llibre de política seria perfecte.
O una novela. Una novela de títol: “el diari de l’idiota” i a sota la pregunta “Els mitjans de comunicació són els únics responsables de l’estigma social de la malaltia mental?”
Els vaig recollir dilluns i van força bé. Són infinitament superiors a qualsevol altaveu dels que posen als portàtils, i són prou petits i lleugers com per merèixer portar-los si voldràs escoltar música.
